Entradas

Mostrando entradas de marzo, 2014

CASABLANCA.

A hores d’ara els dos sabem que, com sempre, res passa perquè sí i tot el que vivim deixa traça, potser com el ganivet en l’aigua. Només cal lamentar que tantes coses no passen quant calia, sinó quan qui sap qui així ho vol, arrossegant-nos a la tristesa. Doncs bé; que siga qui vulga. Nosaltres ho intentàrem. El que mai no podrà ningú, de qualsevol manera que ho miren, és furtar-nos els records que cuidadosament  guardem en la pell, d’aquelles nits sultanes a les torres de Taraudant, observant el jardí de les hurís nues, baix la lluna moruna del desert, i l’albada color or sobre els teus pits, contemplats pels seus ulls blaus. Ara, com que sembla que la vida vol continuar rodant, insensible, si tu vols, abans que s’apaguen les faroles i ens demanen comptes el veïnat, pujarem al tren del futur junts, amb la nostra gent i el seu dol. En qualsevol cas, estimada Mireia, a nosaltres sempre ens quedarà la voluntat de seguir vivint arriscadament, al tall de la navalla, eixuga

SEPULCRES.

Sovint, i no tan sols en somnis, però també a plena llum, tot allò que un dia o una nit, no vam resoldre entre els dos, potser per por o per amor malentés, de tant en tant torna, i gaire mai no en el moment oportú, car no sabem manipular-ho. Ni el fàstic, ni la mirada trist i esgotada que ho rebem quan torna, ho fan fugir dels nostres presents dies. Sembla una càrrega de per vida que tracta d’enfonsar-nos, sense donar-nos la possibilitat d’alçar el vol, de nàixer nova vida enfront de la vella mort. Ve de la mà i amb comandes de molta gent que diu que mos vol. De vegades, és com un entrebanc de pedra i trist, de caràcter ferest i tracta de falcar-nos al que érem per tal de no canviar del seu món ni tan sols allò que vam creure. Doncs els nostres, són exemples vius, incòmodes, desarticulats. Vol morir de vell, com sempre s’ha fet, ben arrugat i amb ordre. La mar no se  més que aigua i la nostra vall, terra i pedra, per a ell. És pla, com el desert mític, eixut com l’espa