SEPULCRES.

Sovint, i no tan sols en somnis, però també a plena llum,
tot allò que un dia o una nit, no vam resoldre entre els dos,
potser per por o per amor malentés, de tant en tant torna,
i gaire mai no en el moment oportú, car no sabem manipular-ho.
Ni el fàstic, ni la mirada trist i esgotada que ho rebem quan torna,
ho fan fugir dels nostres presents dies. Sembla una càrrega de per vida
que tracta d’enfonsar-nos, sense donar-nos la possibilitat d’alçar el vol,
de nàixer nova vida enfront de la vella mort. Ve de la mà i amb comandes
de molta gent que diu que mos vol. De vegades, és com un entrebanc
de pedra i trist, de caràcter ferest i tracta de falcar-nos al que érem
per tal de no canviar del seu món ni tan sols allò que vam creure.
Doncs els nostres, són exemples vius, incòmodes, desarticulats.
Vol morir de vell, com sempre s’ha fet, ben arrugat i amb ordre.
La mar no se més que aigua i la nostra vall, terra i pedra, per a ell.
És pla, com el desert mític, eixut com l’espart, ordenat com la mort,
i quan ha d'explicar alguna maldat de les que fa diàriament
busca el pretext del mal de ponent, quan no de l'herència.
És la llei eterna d’Abraham i Job que ens obliga en silenci a servir
la comunitat de la qual es sent més que amo, cacic. Com sempre.
Sempre servir. Pensa que viu amb la veritat. És la veritat.
Ja saps, de la que hem fugit tu i jo amor meu, desesperats.
Però de no res serveix fugir perquè ens persegueixen els fantasmes.
Doncs bé, plantarem cara de nou. I a viure que són dos dies.

Comentarios

Entradas populares de este blog

EL ABRAZO DE SPINOZA.

ORACIÓN