SOLIPSISMES LOW COST (I)

Fa temps arribaren velers sense bandera ni armes. Venien plens de gent, de lluites i misèries i en la cara arrossegaven el dolor i la mirada dels apàtrides. Ens van donar poc de temps per tapar els nostres rius, ofegar els boscos i amagar la memòria. Poc més vam poder fer que contemplar el dolç sopor de les tardes d'agost, fornicar amb alguns d'ells i consentir que triaren a canvi de qui sap què. La mateixa aventura que els dugué un dia de sol, un altre de tempesta se'ls emportà. Mai sabérem de qui eren fills, ni si tenien història, ni d'on venien. Aleshores els miràrem estranyats; però gaire mai no ens atrevirem a mirar-los als ulls. Potser perquè només feia dies que havíem deixat aquella corba en la qual tot es va esvair. Van poder tastar el fruït del plaer del coit de la selva, de l'absència de lligams i del vellíssim sembrat a barreja. Encara que pogué ser el principi d'un llarg encontre, fou just un desideràtum, que, com l'eclipsi lunar, torna cada primavera. Una adolescència famolenca amb l'horror de front, amb la tendresa sòrdida i oculta i on l'horitzó només és la porta de fugida. Les alcoves amb forrellats, sense sol i les mirades planes, anodines, temoroses del contrallum, alertes. Estesos a assecar els cors, atalaiant els incerts futurs, projectaven la llibertat trepitjada. Durant aquells anys era perillós bategar i, encongits, ens cobríem amb les pregàries buides, nedant a la maresma del dubte. El senyor dormia i les urgències, cegues, transitaven els camps i camins. Qui sap en quin racó vas aparèixer tu com un presagi. Les teues mans insomnes, sense saber que fer amb la teua joventut. Va ser el meu recer la teua pell, el teu espai imprudent, com aquells petons que il·luminaven el teu somriure i els meus llavis. Qui sap qui ara, ens guanya i ens perd, doncs la teua absència ens deixa com una mar sense vaixells, com la nit enamorada del dia, els núvols oblidats del trànsit, el camp infinit, o el cor sense desvaris. Seqüències de naturalesa morta per a nosaltres, si vols, encara que milions d'éssers pul·lulen i sobreviuen en cadascuna d’elles. També ara, nosaltres, cada dia, aventurers com som, iniciem la brega buscant qui sap què, fins que, fatigats  de viure, envaïts per la tristesa concloguem que tots els camins condueixen al lloc d'on hem fugit. De fet quant no somie no està clar si sóc fill, pare, home o dona. Tal vegada si fóra possible ser la part que em falta i poder voler-me. De sobte els refrescants suggeriments funcionals del teu disseny desimbolt i el confortable encant de la teua transparència, són sempre harmòniques amb els meus desitjos. Potser perquè els motius florals esbojarrats que arrissen l'encaix de la llenceria i que lliga l’esquena als teus pits, mostren vaporosos els teus deliris, o qui sap si per una llarga depurada línia que soldeja el perfil inquiet de les teues cuixes. Ja sé que allò que és nostre són  els mims rivetejats que púdica cobreixes amb una brusa llarga de punt blau xinés, de cisa americana i que no cal desesperar si no arribes i jo trobés el meu plaer. Ja veus, tot això, nosaltres, que tant ens vam voler.